L’Organització de les Nacions Unides ha escollit el dia 4 de Febrer per donar visibilitat a les persones afectes de malalties neoplàsiques i ha decidit anomenar-lo “Diada Mundial Contra el Càncer”.
Fent-nos ressò d’aquest fet, els membres de l’equip facultatiu del grup Admiravisión volem compartir unes reflexions higièniques i mèdiques amb tots els nostres pacients i seguidors.
El propòsit d’aquest article no és una enumeració semiològica de totes les entitats considerades neoplàsiques, unes benignes, altres malignes i unes terceres de malignitat intermèdia, totes amb les seves estadístiques de incidències, prevalències i tot el seguit de taxes de supervivències…
No es tracta d’un resum científic ben farcit de tecnicismes sobre quines neos són més freqüents a determinats orgues o sistemes, car no estem fent classe a la Facultat ni escrivint una conferència per a un congrés mèdic.
Vol ser unes pinzellades sobre l’origen i les conseqüències que el diagnòstic d’una malaltia oncològica ocasiona sobre el pacient i sobre el seu entorn immediat (família, amistats, relacions laborals) i com aquesta pot resultar influenciada per la nostra genètica, el nostre ànim i el nostre medi ambient.
I dintre d’aquest “medi ambient” també estem tots: Els familiars, amics i coneguts dels pacients. Són tant l’actitud davant la malaltia dels propis pacients com la dels membres del seu entorn les que resulten fonamentals per minimitzar tant el primer impacte negatiu de la notícia com els efectes secundaris posteriors derivats dels llargs tractaments.
L’objectiu de tots plegats hauria de ser intentar crear el millor dels ambients possibles per aconseguir superar la patologia: Aquest article us ajudarà.
Índice de contenidos
Càncer. Definició popular i definició científica
Primerament, calen unes definicions sobre el terme “càncer”, per tal de fixar uns mínims i saber del que estem parlant.
En molts asos, el càncer no és una malaltia ni, molt menys, mortal.
El “càncer” i la “neoplàsia”, que són termes sinònims, es refereixen a la pèrdua del control que les cèl·lules pateixen sobre el seu propi creixement i multiplicació. I no representa “una” sola malaltia, ans són múltiples processos no sempre relacionats.
La paraula prové del llatí, i vol dir cranc, en antic i dramàtic recordatori de l’acció agressiva de les seves pinces.
I “tumor”, que ve del grec, només vol dir protuberància o lesió que ocupa un cert espai.
En castellà, tumor podria ser traduït com “bulto”.
En el cas dels ulls, el càncer ocular pot adoptar diferents formes en funció del tipus de tumoració.
Si són les cèl·lules les que s’afecten i són la base de la patologia, hem de saber ara què són. La cèl·lula és la unitat bàsica morfològica i funcional de la vida. És l’element viu més petit, i el seu nom prové del llatí “cella”, que vol dir forat. I es que van ser, efectivament, uns forats les “imatges” ampliades de talls d’escorces de suro que el biòleg anglès Robert Hooke va entreveure amb el seu rudimentari microscopi i així les va anomenar quan va publicar el seu llibre “Micrographia” l’any 1665.
Quan aquestes cèl·lules, una o varies, que ja tenen marcats genèticament uns límits pel seu desenvolupament en nombre i/o mida, se’ls salten, es posa en marxa un procés cancerós.
Els estudis actuals i l’avenç de totes les ciències mèdiques ja fa anys que han subclassificat el terme “càncer” en multitud de processos patològics, tots diferents i independents entre ells.
La bona notícia és que tots els càncers són tractables, encara que l’aplicació de les diferents tècniques mèdiques, quirúrgiques, citostàtiques, hormonals, radioteràpiques, genètiques, etc. dependran de moltes variables. I una gran majoria són guaribles, amb unes supervivències que igualen l’esperança de vida mitjana de la població del nostre entorn.
Queden molt lluny les expressions que hom sentíem, sobre tot a les viles i pobles del nostre país, de por i condol en sentir que aquest o aquell vilatà semblava que podia resultar afectat de càncer. Mentre es parlava d’aquest pacient, el grup familiar o d’amics abaixava el to de veu i, quasi a cau d’orella, els uns deien als altres, per exemple, que “al Pep de Cal Ferrer li han dit, a Barcelona, que té un mal dolent”.
Doncs aquest calaix de sastre que representava el terrible “mal dolent” ha passat a la història, gràcies a l’augment de la cultura general i dels canals de informació que donen a conèixer la feina en prevenció i tractament del càncer.
L’activitat desenvolupada per tot el personal sanitari, que ens esforcem cada dia en diagnosticar amb la màxima precisió i rigor científic fins a la més petita característica d’aquest procés patològic, es coneguda immediatament per tota la població, essent freqüentment portada de diaris i capçalera de informatius.
Es ben sabut que només es diagnostica el que es coneix, i per això és fonamental no baixar la guàrdia i estar al dia de tots els progressos en la investigació oncològica, que fan variar inevitablement les classificacions, les divisions, les propietats de cada entitat patològica i les orientacions diagnòstiques amb els seus pronòstics corresponents.
Aquestes informacions, amb l’ajuda inestimable de la ciència bioestadística, ens ajuden a aconsellar els millors tractaments possibles en funció del tipus de patologia i els antecedents i la història clínica de cada pacient.
Supervivència al càncer
Encara que ja se sap que generalitzar no és adequat, perquè sempre s’escapen els extrems i en Medicina no es pot dir ni mai ni sempre, cal parlar de l’estat actual de la supervivència mitjana.
Si fem cas de les sèries estadístiques referides a Catalunya i tenint en consideració només les dades de centres especialitzats i de finançament, predominantment, privat, la taxa de supervivència (això és, pacients diagnosticats vius al cap de 5 anys de rebre el diagnòstic) de tots els càncers supera el 60%.
I s’ha de comentar també que aquesta xifra no ha parat d’augmentar any rere any des de que tenim registres estadísticament significatius (i això vol dir amb un interval de confiança adequat) dels nostres hospitals i clíniques.
El ventall d’evolucions (els oncòlegs parlen de “història natural”) dels processos neoplàsics és amplíssim i s’escapa del propòsit d’aquestes línies. Oscil·la des de situacions malauradament fulminants, com certs tipus de carcinomes pancreàtics o pulmonars (el conegut com de cèl·lules d’avena o “oat cell” en anglès), que porten a l’exitus en pocs mesos fins a guariments complerts amb absència total de malaltia als cinc anys del diagnòstic – llista que, afortunadament, cada any veiem ampliada – com el de pròstata, el de mama, els melanomes, els carcinomes basocel·lulars de pell i tants i tants d’altres…
Quan toca parlar de supervivència, una altra de les dades determinants és el lloc d’origen del pacient. Ens referim tant al lloc de naixement com a la seva ètnia.
I aquí fem un recordatori: No hauríem de parlar mai de races humanes, ans d’ètnies. La nostra raça és única, la raça humana, però no així les ètnies (la sociologia parla de grups ètnics-socials), que es calculen en més de 10.000.
Factors que determinen l’origen i evolució del càncer
Clàssicament, la ciència divideix aquests factors en dues classes: Els genètics i els ambientals.
1. Factors genètics determinants del càncer:
Aquests inclouen tant la càrrega genètica dels progenitors, és a dir, tota la informació que els gens dels cromosomes sexuals X i Y transmeten a la descendència i que la fan membre d’una ètnia determinada.
El propi sexe de l’embrió (inclosos els problemes que es poden plantejar per adscriure’l a un dels dos sexes) i les malalties que els progenitors han patit i que poden influenciar les capacitats de supervivència de la seva prole són els factors fenotípics més clars.
S’especula molt sobre si el temperament de la persona, que no es veu immediatament reflectit en el fenotip, ans queda amagat al seu genotip i necessita d’anys per ser primer advertit i, després, valorat, és o no determinant en l’aparició i evolució de les malalties i, entre elles, les oncològiques.
Doncs efectivament, les característiques psicològiques caracterials del pacient resulten fonamentals i, inclús, poden ajudar a explicar l’aparició de certs processos cancerígens i, sens dubte, modulen en tots els cassos la seva evolució.
Segons el pacient sigui emotiu o no, actiu o no i primari o secundari, així serà, grosso modo, la seva actitud davant la malaltia en general i davant els trastorns oncològics en particular.
Si el pacient presenta unes característiques properes a l’expressió franca de les emocions, al positivisme esperançador, a l’extraversió, a l’optimisme, a l’autoestima elevada, a l’activitat i, en termes generals, resulta més primari (emprenedor, proactiu, decisori) que secundari (reflexiu, rancuniós, dubitatiu), les estadístiques demostren una menor aparició de processos oncològics i, quan aquests finalment arriben a presentar-se, ho fan d’una manera menys agressiva i, per tant, més beneficiosa per a la salut.
Pel contrari, si el pacient resulta ser introvertit, amb una baixa autoestima i desconfiança en les seves possibilitats, pessimista, de pensaments redundants i no resolutius i predominantment secundari, augmenta el risc d’aparició de trastorns oncològics i aquests poden ser més greus, amb la qual cosa la seva evolució seria francament pitjor.
Si reduïm aquestes explicacions a un sol nom com a definitori de cada temperament clàssic (i que venen determinats per la seva herència genètica), trobem que les persones apassionades i les colèriques presenten més recursos a l’hora d’acceptar, entendre i combatre la malaltia en general i el càncer en particular; les flegmàtiques i sanguínies encara tindrien prous mecanismes de lluita i coratge per encarar el llarg procés anticancerós i les pitjors situades (considerant només aquests valors temperamentals) serien les apàtiques i les amorfes.
Finalment, cal no confondre temperament, que és genètic, amb el caràcter, que depèn exclusivament de l’entorn ambiental de la persona. La psicologia explica que la suma d’ambdós, temperament + caràcter, dona com a fruit la personalitat individual, idiosincràtica y pròpia de cadascú.
La majoria d’autors consultats atorguen una importància del 50 % a la probabilitat d’aparició de malaltia oncològica deguda a aquestes influències genètiques, així que l’altre 50% seria ambiental.
2. Factors ambientals determinants del càncer
Aquests fan referència a totes les circumstàncies i condicions que envolten i determinen al pacient des del moment de la seva concepció, començant per l’ètnia, l’edat i l’estat de salut de la mare. Totes unides, dotaran a la persona amb el seu caràcter.
Les condicions en el moment del part i el lloc geogràfic solen ésser també determinants pel seu futur, així com un seguit de situacions:
La climatologia, latitud, longitud, altitud i contaminació atmosfèrica (ambient rural o urbà) del seu lloc de naixement i primers anys de desenvolupament, els contactes amb altres éssers vius patògens o no, la presència d’ambdós progenitors, el nombre de germans, la disponibilitat d’alimentació i de pràctiques esportives , les condicions higièniques, el tipus de vida nòmada o sedentària, els trasllats o migracions, els viatges, la possibilitat de rebre escolarització o una mínima formació educativa, entre altres factors que condicionen el creixement i la maduració personal, són clarament determinants.
Càncer i estil de vida
Un paràgraf a part, doncs, mereix l’estil de vida dels pacients.
Està científicament demostrat que els pacients poden fer molt per la seva salut, i no deixar tota la responsabilitat en mans del personal sanitari i dels seus mitjans científics i tècnics.
A mesura que el coneixement científic i la seva divulgació, gràcies als diferents mitjans de comunicació – com aquesta web, que suposa un canal comunicatiu entre metges i pacients impensable fa només uns anys – van avançant, la població resulta més i millor informada sobre tot el que cal fer per portar la millor de les vides possibles.
Però “informació” no és el mateix que “coneixement”.
Si bé el progrés tècnic fa que, al menys qui habitem el primer món, tinguem la possibilitat de consultar tot el saber acumulat per la humanitat al llarg de la seva història ( que es redueix als darrers 10.000 anys dels tres mil cinc-cents milions d’anys que té la vida sobre la Terra) amb un clic des del telèfon mòbil, això no vol dir que tots els integrants de la nostra societat tinguin tot el coneixement possible i sàpiguen aplicar-ho amb aquell únic clic.
Per arribar a tenir un cert “coneixement” de qualsevol matèria calen, a part d’una fèrria voluntat i notable determinació, moltes hores d’estudi reglades segons les avaluacions acadèmiques internacionals, molts sacrificis personals i familiars i, com a important cirereta d’aquest pastís, fer i/o tenir moltes experiències al respecte.
I, després d’aquest complicat i llarg procés, encara faria falta saber com comunicar de forma adequada aquest coneixement.
Per això, la visita mèdica (en totes les seves modalitats: Presencial, on-line, telefònica, etc.) seguirà essent el paradigma insubstituïble de la relació metge/pacient.
Car la confiança que dona el tracte personal i la percepció de seguretat basada en l’experiència i en la correcta transmissió dels consells d’estil de vida i les diferents ordres mèdiques fruits de l’evidència científica no es poden trobar en la lectura freda d’un text escrit, sense modulacions ni empatia, feta en qualsevol pantalla de visualització de dades.
Perquè són només dades informatives, sense interpretació. Com ho serien també unes sèries de valors numèrics escrits en una analítica sanguínia o urinària: Sense el coneixement i l’experiència que portin a una explicació adequada, i considerant sempre els antecedents de la persona, no representen més que inútil paper mullat.
I una part fonamental de les visites mèdiques consisteix en els consells i recomanacions sobre l’estil de vida, horaris, costums i pràctiques dels pacients.
Són els metges de qualsevol especialitat, com a referents d’actituds positives de salut, persones amb vocació que tracten persones amb necessitats, els encarregats de anunciar i proposar les millors normes de conducta.
I aquestes inclouen tots els aspectes de la vida: Les hores de vigília i les de son, la qualitat d’aquesta son (cal dormir 8 h. de cada 24 h. a l’edat adulta), la dieta i l’exercici, l’educació a qualsevol edat, les relacions afectives familiars i les laborals, la seguretat en el treball i en les activitats de lleure, la influència de la climatologia, com aplicar els avenços científics, la necessitat de tractaments mèdics i/o quirúrgics de malalties i la correcció de defectes anatòmics i/o funcionals i tantes i tantes altres.
Totes aquestes qüestions, encara que no semblin directament relacionades amb la salut, suposen el camp de treball de la Medicina i, per tant, també de la seva especialitat oncològica.
L’actitud davant del càncer
El moment en el que el professional de la Medicina es veu obligat a informar d’un procés neoplàsic, o de qualsevol malaltia crònica (definida com a superior a 6 m. de durada) és, sempre, molt delicat.
Aquesta notícia, tot i que s’intenta presentar de la millor forma possible, provoca, en molts casos, en el pacient un procés similar al xoc traumàtic o al dol sobrevingut:
-
Etapa de negació:
Aquesta primera fase és la més “humana” de totes, és la que ens revela les nostres pors i inseguretats en, senzillament, negar l’evidència.
-
Etapa irada:
La sorpresa inicial i la seva immediata negativa porta a un estat d’ansietat expressat en disconformitat amb la seva sort. El pacient contra la resta del món. Començant per ell mateix, intenta buscar a alguna resposta al seu desfici o les causes últimes que li han portat a aquest patiment físic i mental.
-
Etapa de negociació:
Ara el pacient valora canviar a millor els seus hàbits de vida i totes les característiques que ara coneix com a negatives del seu estil de fer les coses. O potser ja sabia que no eren adequades, però no els hi donava la importància requerida.
-
Etapa de depressió:
En no acabar-se de creure el diagnòstic ofert, el pacient busca una segona opinió i, inclús, una tercera. I quan el seguit de proves recopilades i les visites explicatives a diversos centres oncològics ja superen les necessàries, el pacient sembla caure en un abisme i s’enfosqueix el seu caràcter.
-
Etapa d’acceptació:
Finalment el pacient, insistit per l’estament sanitari i , generalment, ajudat i aconsellat pels seus familiars, acaba assimilant la situació.
En aquesta fase final es produeix la demanda d’ajuda dels millors i darrers avenços mèdics oncològics i, encara que a Catalunya el nostre nivell assistencial i terapèutic està considerat com un dels capdavanters a nivell mundial per les autoritats sanitàries internacionals, no són infreqüents els viatges a centres hospitalaris estrangers per validar i/o confirmar orientacions diagnòstiques i actituds terapèutiques.
Ara el pacient sí que posa tot el seu interès i la millor de les disposicions a acceptar la duresa, en ocasions extrema, de la lluita anti-oncològica.
Tots coneixem malalts de càncer.
Nosaltres diagnostiquem, però és feina de tots prevenir primer, tractar després i ajudar sempre.
Des d’aquí us animem a que vosaltres també ajudeu i us enviem aquestes paraules d’ànim amb un darrer consell, que s’ha demostrat d’una gran utilitat:
Mantingueu uns bons hàbits de vida, que és sinònim de la màxima prevenció que depèn de vosaltres. Això vol dir que cal estimar-vos molt a vosaltres mateixos i a les vostres famílies, car l’amor no fa rodar el món, però sí que moltes voltes paguin la pena.
Dr. Rafael Vila Silvan
Oftalmòleg
