Viure el càncer en primera persona

Dia Mundial contra el càncer 2016

Avui es commemora el Dia Mundial Contra el Càncer i us volem parlar d’aquesta malaltia des de l’experiència viscuda en primera persona.

Aquest estiu passat em van diagnosticar un càncer de mama que va motivar que perdés un pit (malgrat afortunadament me’l van reconstruir a la mateixa intervenció) i hagués de sotmetre’m a tractament hormonal i radioteràpic.

Des de la pròpia experiència us vull compartir les meves reflaxions per tal de desmitificar el fantasma del càncer.

Davant del diagnòstic, la meva primera reflexió va ser d’agraïment. No agraïm prou tot el que tenim.

• Agraïment a Déu que ha creat les condicions que permeten la vida, que és dins de cadascú de nosaltres com a una possibilitat. Possibilitat de sublimar la part més elevada que hi ha en nosaltres, i que te un destí cert al que indefectiblement arribarem i que no cal tèmer.
• Agraïment als serveis diagnóstics que disposem al nostre país i que fan una tasca de detecció precoç que salva moltes vides.
• Agraïment als metges, infermeres i personal auxiliar divers per la seva excel·lent tasca professional, atenció i humanitat.
• Agraïment a tota aquesta pila de gent meravellosa que ens envolta i que sovint no valorem prou però que en moments delicats et fan sentir molt i molt acompanyada i feliç.
• Agraïment a aquesta natura que em nodreix cos i esperit i que sempre és allà.
• Agraïment als coneixements que ens permeten comprendre i guarir malalties.
• Agraïment als meus pits pels serveis prestats durant tants anys i que han estat font d’aliment i caliu pels meus fills.

La primera conclusió que en vaig extreure va ser la presa de consciència de la vital importància del diagnòstic precoç per guarir el càncer.

En segón lloc, em vaig plantejar què podia fer jo per contribuir a la meva sanació. La paraula càncer encara és un tabú a la nostra societat i és motiu d’alarma. A ningú no li agrada el diagnòstic però depenent com ho enfoquem ho viurem com un drama o com una malaltia més. Jo vaig triar la segona opció, vaig cercar informació i vaig descobrir que modificant hàbits alimentaris també podem prevenir, ja no l’aparició del càncer en el meu cas, però sí la seva proliferació i vaig començar a fer una dieta macrobiòtica que en quinze dies em va fer remuntar la marcada anèmia que tenia i em va estalviar una transfusió de sang que semblava inevitable. Vaig canviar dràsticament la meva manera de menjar. No va ser fàcil però ara em sento molt bé i tinc intenció de mantenir-la en el temps.

La segona conclusió que vaig extreure és que no sempre podem evitar la malaltia però sempre podem fer alguna cosa per millorar el seu pronòstic.

En tercer lloc, observant experiències de persones que han viscut processos similars, vaig fer conscient que la nostra actitut davant les coses també juga un paper molt important en el seu desenvolupament. La por i l’angoixa són mals companys de viatge i en molts casos empitjoren el pronòstic de la malaltia fins a la mort. En canvi si mirem de banalitzarel tema en la mesura del possible, no preocupar-nos per anticipat del que passarà sino ocupar-nos en cada moment del que cal fer, pas a pas, amb tranquilitat i positivisme, ens sentirem molt millor i aconseguirem molts millors resultats per a la nostra salut tant física com mental. Visualitzant que tot sortirà el millor possible i valorant que de tota experiència pots extreure’n coses positives contribuim al seu esdevenir.

En aquest sentit, la meditació és una tècnica que practico fa anys i que recomano perquè ajuda a mantenir un estat de serenitat i pau molt necessari en aquestes situacions.

Per tant, la tercera conclusió és que no podem triar allò que ens passa però sí l’actitut que tenim davant el que ens passa.

Reflexionant sobre el fet que un grup de cèl·lules que durant anys han estat col·laborant en el bon funcionament del cos, comencin a proliferar en excés en un moment donat, amb el risc de poder posar fi en darrer terme a l’ésser del qual formen part i, per tant, a la seva pròpia existència, em serveix per comprendre que tot canvia, que res és per sempre, que fins i tot una cèl·lula no és el mateix ésser que era ahir. Cal acceptar el canvi i adaptar-se per créixer i evolucionar com a persona, tot entenent que hem de viure en aliança amb la realitat, sense lluitar amb allò que passa, amb i pels altres si volem sobreviure com a espècie.

Quarta conclusió, cal adaptar-se al canvi i cercar el bé comú si volem sobreviure com a espècie.

Cal agrair la vida que és maca per sobre de tot i que, per una raó d’equilibri universal, te dues cares. Cal comprendre que no es pot donar l’una sens l’altre, per tant, tota experiència és dual. Tot te un costat positiu i un de negatiu. El negatiu amaga un aprenentatge que cal i és bo fer. I el positiu t’omple de joia i agraïment.