En qualitat de president del club de ciències de la salut d’Alumni. U.B.
La crisi econòmica que estem patint, ha compromès el model sanitari públic de cobertura universal, que ja es demostrava inviable, des del moment de la seva concepció.
L’aportació de les cotitzacions de a població activa a la bossa de la Seguretat Social es va reduïnt. D’altra banda, l’envelliment de la població i el fluxe migratori dels darrers anys ha anat augmentant el nombre de persones que necessiten assistència sanitària.
El gap entre ingressos i despeses de la Seguretat Social és cada vegada més gran i la gestió de la política sanitària no ha sabut anticipar-se al big bang que ha acabat quebrant el model.
El Dr. Jesús Costa Vila fa una valoració de la situació, adreçada als alumnes i exalumnes de la Universitat de Barcelona, en qualitat de President del Club de Ciències de la Salut, de l’associació Alumni U.B.
Ara fa tot just dos anys que, sota aquest mateix títol, vam pronunciar la conferència de final d’any a l’Aula Magna de la UB. Hi eren presents el professorMiquel Vilardell, il·lustre president del Col·legi de Metges de Barcelona; el Dr. Lluís Monset, gerent de la patronal de l’Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES) del sector privat; el professor Guillem López Casasnovas, de la Universitat Pompeu Fabra, i el Dr. Francesc Sancho, en representació de la Sectorial de Sanitat de Convergència i Unió.
De tots, únicament el Dr. Lluís Monset i jo vam alertar de la fi del model sanitari català, i no per culpa de la crisi sinó perquè era a totes vistes previsible que es tractava d’un model insostenible i inviable.
Si tenim en compte el creixement de la població i el seu envelliment progressiu, i que a tot el país hi ha aproximadament i a grans trets nou milions de pensionistes, quatre milions de funcionaris i cinc milions d’aturats, que fan un total de vint-i-un milions de persones que cobren de l’Estat, i només divuit milions en treball actiu, sense ser gaire estrictes ja veiem que això és del tot insostenible.
Veníem d’un model sanitari de seguretat social en què únicament estava coberta la població activa i els seus beneficiaris (els fills i el cònjuge), i amb la Llei general de sanitat vam passar a un model de sistema nacional de salut de cobertura universal per a tota la població, autòctona o estrangera, amb la qual tothom tenia dret a la sanitat i a les seves cobertures. I ara, tal com estan les coses, anem cap a un sistema lliberal de salut que, pel cap baix, és l’únic que té en compte quelcom tan rellevant per a l’empresa privada com és el deure i l’haver i el compte de resultats que faran que el sistema sigui sostenible, viable, equitatiu, sòlid i de qualitat. No dic res de nou: l’Informe Abril (ha plogut d’ençà) avisava els governants que el model sanitari era molt bonic però que al cap de pocs anys ja no seria viable. I ningú no va fer res. Un bon amic deia, referint-se al matrimoni, que era per a tota la vida, en la salut i la malaltia. És clar que aquesta afirmació es va fer quan l’esperança de vida era de 40 anys, i ara podem arribar fins i tot als 95 en millors o pitjors condicions físiques i mentals. Davant d’una medicina d’aguts, de crònics, preventiva, d’higiene i de seguretat en el treball, ens trobem, a més, amb una crisi econòmica en què els recursos són un bé escàs.
Una sanitat com la que teníem era deficitària per naturalesa, però per això hi havia els pressupostos de l’Estat, per absorbir el deute. És molt fàcil governar en època de bonança però és molt difícil governar amb la mancança. Ha arribat, doncs, el moment del big bang: hem de començar de nou, amb el consens de tots els partits polítics, per desenvolupar una estratègia i un model de salut nou. Però abans d’inventar res —cosa molt típica al nostre país—, mirem el nostre entorn i copiem el millor de cada model, el que ja està demostrat que funciona i reuneix les garanties que volem d’eficàcia, qualitat, equitat, sostenibilitat i viabilitat.
No ens podem equivocar, el moment és difícil i la gent pateix. Això és responsabilitat dels polítics i de les institucions sanitàries, així com de tots els estaments implicats directament o indirectament en el sector de la salut.
Vénen anys difícils, per a tots. L’estat del benestar, l’objectiu bàsic de la nostra generació, està en perill si no cultivem la cultura de l’esforç, de l’eficiència, del treball, de la formació continuada i, sobretot, si no redefinim els paradigmes de la visió, la missió i els valors del nou sistema sanitari.
Prof. Dr. Jesús Costa Vila
Director Mèdic Admiravision
President Club Ciències Salut Alumni U.B.
