La mala visió en moltes ocasions no és inevitable, amb el pas dels anys es donen alguns canvis físics.
L’augment de l’esperança de vida ha provocat que, a les nostres consultes, nombroses malalties que fa uns anys vèiem rarament, avui dia siguin considerades patologies molt freqüents.
Aquest és el cas de les cataractes i de la degeneración macular associada a l’edat (DMAE).
Fa 3 o 4 dècades, una persona més gran de 65 anys era un ancià al qual se li controlava la seva patologia coronària i res més. Avui dia, en canvi, són una ajuda imprescindible en la societat, en la nostra vida quotidiana.
A nivell oftalmològic, l’aparició de les cataractes i de la DMAE en aquest grup d’edat, són patologies que poden fer minvar molt les seves activitats.
Gràcies a l’avenç de la medicina, avui dia en la cirurgia de les cataractes la facoemulsificació genera molt poques molèsties als pacientes, fent que la recuperació visual sigui molt ràpida, des del mateix dia de la intervenció.
Donat que el balanç risc-benefici és altament satisfactori, aquest tipus d’intervenció s’ha instaurat quasi com una necessitat pròpia de l’edat i no com una cirurgia per a pocs.
En quant a la degeneració macular associada a l’edat, el balanç risc-benefici ja no és tan positiu. Des que a finals dels anys 70 es va iniciar el seu tractament amb la fotocoagulació làser, més tard amb radioteràpia i teràpia fotodinàmica amb verteporfina hi ha hagut nombroses millores, però no ha estat fins aquests darrers anys amb la introducció de la teràpia anti-VEGF (anti Vascular Endotelial Grouth Factor) quan per primera vegada on abans parlàvem de perdre menys agudesa visual, avui ens podem referir a millores visuals. A pesar d’aquests progressos seguim sense curar aquesta malaltia, simplement la frenem. Tot i que no cura la malaltia, aquesta teràpia és cada dia més freqüent a les nostres consultes. Es tracta d’injeccions intravítries continuades d’anti-VEGF. El grau de satisfacció dels pacients tractats amb anti-VEGF és molt superior al de les antigues teràpies. En primer lloc, no noten disminució d’agudesa visual després del tractament (això passava amb la FCG: sabíem que en un principi es reduïa la visió, però la pèrdua visual final era menor en els pacients tractats que en els no tractats, era desencoratjador). En segon lloc, la majoria dels pacients després del tractament creuen que noten una millora visual, que en la major part dels casos no és real: simplement han deixat de perdre, ja que la pèrdua d’agudesa visual per DMAE és ràpida i brusca: de dies, i només el fre d’aquesta pèrdua i l’estabilització fan que percebin cert grau de millora i, en tercer lloc, i no per ser el més freqüent o el més buscat, molts d’aquests pacients milloren amb aquest tractament.
A aquestes dues patologies tan freqüents a les consultes oftalmològiques s’hi uneix de vegades, la malaltia d’Alzheimer.
Els oftalmòlegs, “grans desconeixedors” de la patologia sistèmica dels nostres pacients, preferíem tenir aparcats aquests pacients, per por a causar-los més problemes que beneficis, per la possibilitat de desubicar-los més del que ja ho estaven.
Últimament, en canvi, som molt més agressius, i els resultats són espectaculars. El que busquem és que s’aïllen al mínim possible. I tant les cataractes com la DMAE, per la pèrdua visual que generen, incapaciten molt aquests pacients, molt més que a la resta de la població. A l’hora de tractar aquests pacients som molt més agressius, però alhora molt més cautelosos.
Més agressius, perquè ens plantegem teràpies combinades (facoemulsificació + teràpia anti-VEGF) en lloc d’esperar a veure els resultats d’una o altra terapia per començar amb altres tractaments.
Més curosos, perquè a l’hora d’intervenir quirúrgicament a aquests pacients, valorem molt més la incapacitat que els està generant la seva patologia, ho valorem conjuntament amb els seus familiars, amb els seus cuidadors i junts arribem a la decisió d’intervenir o no.
També valorem la necessitat d’operar un ull o els dos. Tant les cataractes com la DMAE, tot i que són malalties asimètriques, solen ser bilaterals. En el malalt amb Alzheimer ens plantegem operar un sol ull, el millor, i depenent del grau de satisfacció, ens plantegem operar el segon ull. En la DMAE rarament realitzem tractaments dels dos ulls alhora per por al major grau de complicació que té aquest tractament, l’endoftalmitis. Només en algunes ocasions en què l’agressivitat inicial és màxima, ens ho plantegem, però mai o gairebé mai en els tractaments successius, ja que rarament coincideixen en el temps. En el pacient amb malaltia d’Alzheimer, som molt més cautelosos pel que fa a les teràpies binoculars conjuntes pel risc que comporten.
