Retinografia autofluorescent

Per a què serveix la retinografia autofluorescente?

La retinografia autofluorescent permet realitzar un seguiment de múltiples patologies de la retina i de la màcula sense necessitat d’aplicar un contrast al pacient, com ocorre en el cas de la angiografia, l’altra prova que s’utilitza per a aquesta fi.

La injecció intravenosa de contrastos implica una sèrie de riscos per a la salut del pacient que van des d’una simple nàusea o pruïja fins a les convulsions i l’aturada cardíaca en el cas més extrem. No són freqüents però sí possibles i, per tant, qualsevol tècnica destinada a evitar-los, ja representa de per si mateix un gran avanç per a la seguretat del pacient.

En molts casos, per al diagnòstic d’una patologia de retina o màcula és estrictament necessari i, per tant, inevitable sotmetre al pacient a una angiografia fluoresceinica però, per a realitzar posteriorment el seguiment de l’evolució d’aquestes, ara podem evitar-li tenir repetir aquesta prova una altra vegada.

Són alguns exemples de les patologies a les quals ens referim, la DMAE seca, la uveítis posterior (podem observar l’evolució dels focus inflamatoris), els microaneurismas en l’edema macular diabètic o les membranes neovasculares.

Com es realitza la prova?

No hem de confondre l’exploració amb retinografia autofluorescent amb la realitzada mitjançant OCT ja que, mentre que la OCT ens proporciona una imatge de tall de les capes de la retina (figura 1), la aufotluorescencia proporciona una imatge de l’epiteli pigmetario, és a dir, una foto en pla frontal (figura 2). Per tant, la OCT ens permet observar que existeix una lesió però no ens proporciona una magnitud del seu abast, cosa que sí que permet observar la retinografia autofluorescent.